dilluns, 5 de gener de 2009

ÀLVAR: FINS A SEMPRE, COMANDANT !!!




Ahir, diumenge 4 de gener, rebia d'en Salva Torres, la noticia de la mort del company i camarada Àlvar Badia.

Quasi al mateix temps, EUiA de Barcelona, comunicava, per email, la seva mort.

La nit del divendres 19 de desembre, en Jordi Jornet, company i camarada de Nou Barris, em trucava, tot després d’arribar del cafè de divendres de la Fundació Pere Ardiaca, per informar-me del que havia succeït a l'Àlvar.

L'endemà, l'Agustí Ruíz ens explicava a un ample grup de companys/es i camarades que havíem acudit fins l'UVI de l'Hospital de Sant Pau, el bon resultat de l'operació, però, alhora, la gravetat de l'estat de l'Âlvar.

Àlvar ha lluitat dos setmanes, per la vida. Aquest cop, per la seva vida.

Perdem a un bon camarada i a un bon company. Un home culte, irònic, elegant, proper. Tot un "señorito marqués rojo" que de forma afectuosa li deia una amiga i companya de tasques solidàries.

Per la talla humana i pel seu treball de solidaritat amb Cuba, es mereix un:

ÀLVAR: FINS A SEMPRE, COMANDANT !!!


Pere Fernàndez


***********************************************************************


Reprodueixo, a continuació, la nota de Sandro Maccarrone, director de l'Avant, en el seu Bloc històric, en memòria del company Àlvar Badia:

(...)la nit del passat dissabte 3 de gener de 2009 (...). Mentre les tropes israelianes iniciaven la invasió terrestre a la franja de Gaza, ens deixava el company i camarada, Àlvar Badia. Per això vull aprofitar la modesta difusió que em permet el bloc per recordar-lo.

No sóc ni molt menys dels que millor el coneixia. Els seus companys del moviment de solidaritat amb Cuba o de l'assemblea de l'Eixample d'EUiA, segur que sabrien transmetre molt millor com era l'Àlvar militant i també l'Àlvar company i amic.

Deixeu-me, per tant que en recordi només alguns detalls fragmentaris. L'Àlvar era d'aquella gent del Partit, que quan els de la meva quinta estàvem a la Joventut, ens cuidava molt. Acostumava a venir als nostres actes i a les Festes Revolució i de tant en tant el veies entrar al nostre local i fer una aportació econòmica, sempre de forma discreta. El record que en tinc a un nivell més personal, és el d'una persona afectuosa i atenta, serena, que mai no aixecava la veu per defensar els seus arguments. En canvi, sabia fer ús de la ironia, amb un gran sentit de l'humor.

Un cop a l'Avant, també he seguit comptant amb el seu suport tranquil. Sempre ha vingut a les activitats que hem organitzat. Recordo que ens va proposar, al Consell de Redacció, encarregar-se de distribuir a les bústies dels edificis del seu barri, els exemplars de l'Avant que quedessin com a excedent. Aquest fet senzill, crec que caracteritza un altre aspecte a destacar de l'Àlvar: era un Militant de Base, així amb majúscules. Era membre del Comitè Central del PCC, és a dir, membre de la seva direcció. Però tenia un contacte directe amb l'aplicació concreta i quotidiana del projecte del Partit. Per a ell, el "moviment de solidaritat" o "el moviment socio-polític" no eren només apartats abstractes d'un document polític, sinó que eren persones, organitzacions més grans o més petites, contrast d'opinions amb la gent del voltant... Sí, segurament, era dels "imprescindibles".

Ara fa uns dies, una aturada cardíaca el va sorprendre mentre estava presentant un Cafè dels Divendres a la Fundació Pere Ardiaca. Malauradament, no se n'ha sortit. Sense que pugui servir de consol, com a mínim podem alegrar-nos que precisament en aquests dies, el seu estimat poble cubà hagi pogut celebrar el cinquantè aniversari de la revolució.

És amb aquest record i amb molta pena per la teva pèrdua, que et diem: salut camarada!



Sandro Maccarone

***********************************************************************

Reprodueixo, a continuació, la nota de Gerard Baró, en el seu blog Les tres bandes,
en memòria del company Àlvar Badia:


El company i estimat Àlvar Badia ens va deixar ahir dissabte 3 de gener de 2009.Infatigable company de lluita, un camarada amb totes les lletres, que als meus 18 anys (ara en tinc 30) em rebia juntament amb la gent de la cèl·lula de l'Eixample del PCC, i tota la familia que ha anat creixent al nostre voltant.

Són incomptables les ocasions que hem pogut compartir, veure crèixer el projecte d'Esquerra Unida i Alternativa, desde la base, desde la nostra antiga seu a la Rda. Sant Pere... intervenint en les Associacions de Veins, així com en el Moviment de Solidaritat, sobretot amb la teva estimadíssima Cuba, que tant profundament portaves grabada al cor, i els Casals de Solidaritat amb Cuba.

Se'm fa molt dificil expressar, en aquests moments, les idees que em venen al cap, després d'haver-me topat per sorpresa amb el post de'n Sandro en que li dedicava també unes paraules. El darrer café dels divendres de la Fundació Pere Ardiaca ens va deixar gelats a tots, deprés de l'atac de cor que va patir en plena activitat. Finalment, els pronòstics més pessimistes s'han complert.

L'experiència al costat d'un company del Partit sempre és enriquidora, el vagatge i l'experiència acumulades són d'un valor incalculable. Amb companys com l'Àlvar Badia, puc ben assegurar, que he crescut com a persona i com a militant.

Recordo les encartellades pel barri, les assemblees de la Unitat d'Esquerres (d'on sorgí EUiA), els muntatges de les Festes d'Avant... allà on hi calgués una mà hi trobaves en Badia. podies estar ben convençut que les coses es farien i es podien fer. L'Àlvar compartia un esperit ben estés a la cèl·lula de l'Eixample, amb la seva complicitat envers al col·lectiu de la Joventut Comunista. Sempre hi havia una aportació personal quan calia. Em venen moments gloriosos amb el seu Peugeot 309 anant cap a Girona, i la seva història (la del cotxe), l'Àlvar afirmava que aquell cotxe acabaria a Cuba... d'això ja fa gairebé 9 anys.

L'Àlvar ha estat d'aquelles persones que et feien sentir més jove, et rejuvenien de bat a bat. La seva il·lusió i empempta, la seva força i dedicació et feien sentir el vigor i els valors de la lluita comuna que ens uneix a tots i totes els que configurem la familia del PCC. Sempre he dit i diré que l'Àlvar Badia era més jove que jo. No és, ni serà, una qüestió de l'edat!L'esperit de l'Àlvar era el d'un jove lluitador per una societat sense privilegiats ni explotats, de la pau i la solidaritat internacionalista, un món més just...

Un món que és més necessari que mai, una societat que cal transformar SI o SI.Per tot això, amb tot el meu cor: Fins la Victòria sempre Àlvar.

Gerard Baró.

************************************************************************

Reprodueixo, a continuació, la nota de Lluís Monerris, en el seu blog Jove Guàrdia Pallaresa , en memòria del company Àlvar Badia:


Àlvar


“Lluís xato! Ahir vaig estar a la tancada dels estudiants. Això com va?”. Aquesta va ser una de les llargues converses que van acabar en discussió (amiga, sempre amiga!) entre jo i tu, recordes?. Mentre parlàvem del Pla Bolonya avançàvem cap a Urquinaona amb els pocs concentrats que ens trobàvem a Plaça Universitat per la Plataforma Aturem la Guerra un 22 de novembre del ja passat 2008.

Feia dos dies ens havies enviat la convocatòria per la propera assemblea de l'eixample. Era urgent reunir-nos per valorar els diferents conclaves de la nostra família, primer el de casa nostra amb la Va assemblea d'EUiA, i també per la “movida” madrilenya i la IX assemblea federal d'IU. Però hauríem d'esperar perquè aquell dimarts – sempre ens reunim en dimarts - era imprescindible ser un altre cop al carrer per sumar forces contra la violència de gènere. I el dimarts sota la pluja ens vam tornar a trobar a Plaça Sant Jaume, també amb la Maria tota riallera i més companys i companyes de l'eixample i altres indrets i barrets, aguantant el fred d'aquell vespre. Va acabar fent un amago de nevada i tot!

Aquests últims quinze dies, davant l'ofensiva del govern d'Israel al poble palestí, amb la complicitat de tots aquells governs que mantenen pactes de col·laboració amb ell, als carrers de Barcelona i d'altres indrets del país hem sortit per pronunciar el nostre rebuig a tals atrocitats. Tu ja no has pogut ser-hi, no per discernir sobre la convocatòria, sinó per impossibilitat. Tanmateix et veig entre la nostra gent, a la Plaça Sant Jaume, sumant-te al crit de la multitud per la pau.

Vaig coneixe't en aquell viatge a Elna organitzat per la Fundació. Abans t'havia vist, molts cops, en molts llocs diversos, però no et coneixia. Aquell viatge em va ensenyar molt i també em va permetre conèixer companys i companyes, com ara tu. Vam riure molt, sobretot a l'autocar, entre acudits dolents i algun de bo, o el cançoner del Quim i el Jube.

Però l'element diferenciador, per molt que et queixis, va ser La Pobla. Poble conservador com tu deies. Aquesta va ser la primera discussió, i com vam discutir! Fins que em vaig donar compte que tot i els 40 anys que feia que no hi posaves un peu, sota les ulleres hi havia una mirada còmplice.

La intensitat amb la que he afrontat el 2008 ha traspassat alguns moments fronteres que sempre hauríem de cuidar adequadament. Sobretot quan degut a la inexperiència o la falta de comprensió et fan prendre postures que tant sols poden portar a grans precipicis. Feia pocs dies, encara al desembre de 2007 amb la Joventut organitzàvem l'acte d'homenatge a la Revolució d'Octubre. Tu hi vas venir, i també intervenir. Menuda intervenció! Al cap d'uns dies, ja al gener del 2008, i en una de les meves primeres assemblees de l'eixample, vaig sortir d'allà tot emmurriat. Pujava caminant per la Via Laietana i vaig trucar-te. “Alvarito. Encara ets a Aiguader?” Estaves a l'autobús marxant cap a casa. Però vam quedar davant del sindicat per anar a fer un cafè. El que va durar el tallat va esdevenir una classe de formació política magistral.

Van venir les eleccions generals, les campanyes pels mercats del barri, les post-eleccions i la campanya de recollida de signatures contra la llei electoral, acompanyada d'una nova discussió – amiga com les demés – sobre la forma de la campanya en sí, davant l'Ateneu del Fort-Pienc.

El primer de maig d'aquest 2008 no vas ser-hi perquè vas viatjar a Cuba. Quina il·lusió. I quantes converses sobre aquesta petita illa caiman que ens hem creuat en poc temps. Ara han celebrat el 50è aniversari de la Revolució, sense focs artificials. Els huracans de final d'estiu van situar a la pàtria rebel en una situació difícil. Durant aquests sis mesos milers d'estudiants han estat dedicant treball en la reconstrucció del país, acompanyats de treballadors i treballadores, del veïnat, militars i tot tipus de voluntariat. I la premsa occidental que hi diu? Si no és per una cosa és per una altra! Ara resulta que l'austeritat de l'acte és signe de fracàs de model social! Ja, que si hagués tirat coets la bronca hauria vingut per la ostentació o “despilfarro”.

Repassar l'últim any, m'obligava a fer-ne una lectura compartida amb tu. Els mítings electorals en espais del tot pomposos. Et vaig estar observant en aquell míting durant força estona. Estaves assentat a les darreres butaques del Palau de Congressos, ben atent al que deien des de la tribuna. Se t'escapava una mitja rialla a estones. Però en acabat, foties unes hòsties picant de mans que donava gust de veure. Picaves tant fort que pensava que acabaries fent emmudir aquella sintonia postmoderna amb gust de vent que acompanya els decorats verds.

Costa mantenir la serenor política molt sovint. És molt senzill llençar-ho tot per la borda, i repicar de peus com la canalla mentre es vagi cridant que d'aquesta manera serem els més comunistes i els més purs. I és gratuït titllar de reformistes, partit burgès o socialdemòcrates als comunistes catalans per la feina duta des d'espais unitaris. L'Àlvar, sense aixecar desmesuradament la veu – amb el to fort perquè és del Pallars i aquí xerrem fort – els miraria a través de les seves ulleres i amb un riure sorneguer els hi diria: companys, ens trobem al carrer, caminant junts, lluitant avui pel demà!

Fins sempre company!

Lluís Monerris.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada